“Estava una mica nerviós (…). No sabia què hi trobaria i, sobretot, què no hi trobaria.”
Viatjar és creuar camins amb altres persones, i cada persona pot ser una història, que podem o no escoltar. A Tren a Maratea, d’en Vicenç Villatoro, publicat per Proa, la protagonista, una professora universitària que torna a Nàpols en plena pandèmia de còlera, està disposada a escoltar al seu company de viatge, un home gran que torna al poble on va néixer i d’on va fugir trenta anys enrere. Dos viatges de tornada ben diferents i que uniran als dos viatgers fins al punt de compartir el trajecte final, de Nàpols a Maratea. Dues generacions diferents que ens obriran les portes a la realitat de l’Eliana i a les memòries de l’Antonio.
“Tot convidada a una lenta conversa: els vagons de tren i els sopars d’estiu amb les finestres obertes de bat a bat conviden a xerrar. El vi negre també.”
Quina és la veritat de la història? Els records o el que ens expliquen els llibres oficials? Com ens pot canviar la guerra? Per què tornar després de tants anys?
“La nostàlgia és una malaltia de la vellesa.”
I en aquesta nostàlgia reviurem la història dels partisans d’una forma ben particular, la que va viure l’Antonio a la seva pell. Dos personatges revolucionaris en moments vitals diferents que ens mostren les dues cares de la vida, la de la revolució interior i la de l’acomiadament. Una història dura, sàvia, tendre, necessària. Un viatge que recomano fer.
BRISA FA CULTURA 