“La humanitat construeix masses parets i no suficients ponts.”
Isaac Newton.
Una gran cita per parlar de la novel·la guardonada amb el Premi BBVA Sant Joan, Diré que m’ho he inventat, de la Marta Marín-Dòmine, pubicada per Edicions 62.
Una història valenta, arriscada i necessària. Potser per alguns polèmica i per d’altres irreal. Per a mi, personalment, un llibre que crema a les mans pels sentiments retrobats i que obre les portes a una de les realitats més mitificades de les relacions humanes, la de les mares i les filles. Un pont per reflexionar, per canviar la mirada i la perspectiva.
Mares, filles, dones. On comença una i acaba l’altra? És la maternitat un estat idíl·lic i desitjat? Quina és la mare ideal? Què desitgem com a filles? Fins on arriba la força de la sang, de la família? Sense oblidat contextualitzar una època i, després de fer-ho, mirar el present.
L’autora s’endinsa en aquest jardí de forma magistral, amb cura, amb una estructura narrativa molt ben pensada i amb fragments que contenen una prosa preciosa que no amaga les realitats i juga amb les metàfores de la vida, de la mort i de l’amor.
Una mare inestable amb somnis desfets i una filla que retorna al passat després de la seva pèrdua per construir, reconstruir i recuperar una relació fora dels cànons establerts. Dones, en espais diferents i moments diferents.
Diuen que les relacions humanes són una gran font d’inspiració, en el cas de la Marta no sabrem què és realitat i què és ficció, però no ens cal, només hem de vibrar amb una història que ens farà tocar de peus a terra.
brisafacultura.wordpress.com 