Ara em prendria una orxata

Amb l’Eulàlia Armengol Abril sempre ve de gust prendre una orxata, i dues i tres, perquè el temps compartit amb aquesta escriptora és de qualitat.

Ens va atrapar amb el seu primer recull de relats, La insuportable absència del bròquil, i ara ho torna a fer amb un nou treball, Ara em prendria una orxata, ambdós publicats per l’Editorial Trípode, que no ha deixat escapar una ploma viva, plena de tendresa, humor i ironia.

Seguint la línia impecable del seu primer recull, amb una narrativa rica i uns finals inesperats, hi suma experiència i experiències. La realitat sempre és una bona font d’inspiració i ella ho sap molt bé, ho domina i ho transforma en lletres.

Un bar a La Jonquera és un punt de trobada de dobles vides, quines? Les visites poden ser inquisidores i de llengua esmolada, ho sabem oi? Els instints naturals superen qualsevol repte que ens posin per davant, i és que la humanitat sempre ens pot sorprendre.

Aquests títols són un tastet del que trobarem: una mirada al passat, o vintage, com dirien alguns; el cara a cara de joves i no tan joves; conseqüències d’unes calces de cel·lulosa; mares amb fills impossibles que saben readaptar-se i, la resta, deixarem que ho llegiu per gaudir-ho.

Un segon treball que no ha baixat ritme ni qualitat.

@brisafacultura