Porcs

on

1992, a Matallops, com a la resta del país, les mirades estan clavades al televisor, és l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, i l’any en que el Quisca, de professió matador de porcs, es casa a Cuba amb la Maylin. Comença la història, comença Porcs, la novel·la d’en Jordi Santasusagna publicada per Alrevés Editorial a la col·lecció crims.cat, amb la que va guanyar el VIII Premi Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana.

“La Maylin (…) va empassar-se la saliva i va entrar. Just passar la porta, una terrible fortor que no va saber interpretar la va fer tornar a sortir amb una nàusea per endavant.”

Qui sí sap interpretar les pudors magistralment, és l’autor, amb descripcions com aquesta:

“L’olor era una barreja d’ambient reclòs i de merda d’ocell escalfada durant hores pel sol de juliol.”

Aquestes descripcions tan gràfiques, sumades a la seva  narrativa, aconsegueixen fer-nos sentir engolits per l’ambient que es respira a Matallops, per la natura, la foscor i la tristesa amagada dels personatges principals. A més a més, l’autor impregna aquesta història de la màgia de les llegendes, del misteri del món rural, feréstec, inhòspit, dur, aïllat, en moltes ocasions, de la realitat. Un thriller molt ben conduit que sap desenfocar la mirada del lector d’un final impactant però sense perdre la capacitat d’intriga.

Ha construït uns personatges potents, imponents, com ho és la natura que els envolta, i el que és més important, introdueix al lector als escenaris. Ens esgarrifarem amb algunes escenes, notarem el fàstic a la panxa al bar Montreal, i fins i tot encongirem les mans quan algú obre una porta i se li enganxen els dits de la brutícia. I entremig de totes aquestes sensacions, veurem i viurem les desventures i peripècies d’uns personatges secundaris que trobem per tot arreu i que són un corcó que dinamitza la trama constantment.

Un thriller que ens fa anar amunt i avall sense parar, que parla dels clixés rurals, de misèries i soledat, i que ho fa amb el punt exacte entre la tendresa, les rancúnies, la ràbia i els records, aconseguint que en Quisca formi part per sempre del nostre imaginari lector.  

“Era un personatge estrany, com tants n’hi ha per tot arreu, i més a les zones rural, on és més fàcil quedar fora de la societat, però el Quisca desprenia una aurèola misteriosa que no podia ignorar.”

@brisafacultura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s