El llarg silenci dels botxins

No sabem mai quan ens fem grans, potser és a poc a poc, a mida que agafem consciència de qui som, d’on venim i això ens fa créixer de cop. Ens fem grans quan la vida ens sacseja i no mirem cap a una altra banda.

Quan vaig acabar el llibre “El llarg silenci dels botxins” d’Alfons Cama (Editorial Trípode, 2020), no vaig poder estar-me’n d’escriure-li aquestes línies:

“Bon dia Alfons, acabo de tancar les pàgines del teu llibre, amb una sensació adulta, entre petites llàgrimes i el cor ple de les teves paraules, que han estat pensaments meus des de fa molt de temps.

Gràcies per saber explicar-nos, en una història real amb personatges de ficció, d’on venim i de la necessitat de trencar el silenci. De fer-nos conscients que el passat d’una guerra cruenta per dins i per fora ens toca a tots, que totes les famílies, ja sigui de fet o de consciència, tenim coses que es volen amagar i que és necessari posar damunt de la taula, per que NO, no s’hauria de tornar a repetir una història tan atroç com la que es va viure.

Quantes vegades m’he preguntat què devia pensar i fer el meu avi, i recordo les poques paraules de la meva àvia sobre la guerra, a l’avi no el vaig conèixer. Sé el que ens van fer, mínimament, però no sé realment què pensava el cap de família, ni per què li van fer. Potser ara seré jo qui obri la porta d’aquest silenci o desconeixement.”

Poc més puc afegir, només parlar de com ha enllaçat tres nissagues, tres passats i la guerra amb una narrativa senzilla i propera, amb un lèxic i un ritme impecables, adequats a la història. Una història que ens sacsejarà a tots la consciència. Som hereus d’una guerra que encara ara és present. Serem valents per trencar l’odi, per acceptar la veritat, per saber-ne més?

@brisafacultura